L'arbre

I avui he tornat anar a la font. Allà on quan era petita anava a berenar, i m'estava hores i hores sota la sombra d'aquell roure centenari.
Ja no hi és.
Totes les branques caigudes al terra, ple de fang, i aquelles canyes que hi havien, ja no hi són.
Tampoc hi han ocells, abans, podies tancar els ulls, i oblidar-te de tot, ara, això encara et fa sentir més culpable; culpable de no poder-hi fer res, de quedar-te quiet davant de tot, sense que la teva opinió sigui acceptada. I et diran milers d'excuses, que cap ni una serà vàlida. Si es cuida, es rega, s'alimenta de totes les persones i els moments que hi han pasat, res absolutament, ens podrà aturar.

Fins Aviat, arbre...

Blanc

I neva.
I continua nevat.

Neva encara més.

I jo, davant la finestra, contemplant com tot el país transforma els seus paisatges en una capa infinita, blanca.

I tot comença aqui...

Diuen, que començar és continuar un final, és ben cert, tard o d'hora, arribarà.

Dons que arribi, no li tinc pas cap por, ben al contrari, és un fet igualatori, és més, just.

Endavant, doncs!!