Periodistes

Trobaré moltissim a faltar agafar el bus al matí, quan encara és fosc, L5 (blava, com no) fins a Verdaguer, L4 a besos mar i fer el primer cafè del dia(:

Trobar-nos tots morts de fred i de son, agafar un bus o un altre cop el metro, a la redacció o a la imprenta. Escoltar una dona que ho sap tot i un home que només parla, encara que amb aquest, no el pugui fer callar.

Anar al bar a esmorzar, la xocolata desfeta, un croïsant. Que s'envagi la llum mentre estàs al water (w de guater). Parlar de viatges, profes i exàmens.

I tornar a agafar el tren amb el diari del dia a la mà i un altre amb els nostres noms com a redactors, fotògrafs i editors.

Somriures, fotos, cançons, anells i abraçades, paraules, trens i cafès... moltííssimes gràcies a tots, innoblidable però no irrepetible! 

Sortir i arribar casa que encara és fosc*

Un gronxador

I tornes a arribar a casa, tard, cansat després d'una nit sense gaire èxit. 

Et protegeixes de tot dins el llit, fins que des de la paret et miren aquelles cares innocents de fa tant de temps. Penses, recordes, tornes a pensar. Mires de trobar-li un sentit a tot allò.

Una imatge colpidora m'envaeix la ment, però els graus d'alcohol s'encarreguen d'esborrar-la. Et veig a tu, abans, quan era simple. A casa teva. 

En aquella platja. 

A les classes perdudes.

En algun cafè. 

Passejant de nit. 

Sota el sol abrusador d'aquell estiu. 

A el nostre banc, on va començar tot. Tu, jo, els nostres somnis...

Veig dies, números, notes i anys. Fulls de paper arrugats, escrits interminables, històries inacabades.

L'etern somriure.

Les mil i una cançons nostres. I totes les que no vas voler escoltar. 

En un gronxador. Endavant, endarrere, endavant endarrere... i encara més endarrere. Més, més. Massa.

RUTINA

-en moviment-

Mai vaig acostumar-me al que seria una vida sedentària. Tothom amunt, avall i acaben sent igual i fent el mateix. Aquí, allà, més enllà.
Rutina, una cosa que odio.
Rutina, una cosa que tothom fa i ningú se'n adona.
Rutina, una ésser que se't va menjant per dins, que et va privant de tu, que et deforma els teus somnis.
I segueix endavant, dia a dia.

Rutina, marxa, ja et conec.

La felicitat

La felicitat... de començar un nou dia.

La felicitat... de poder veure el sol cada matí i la lluna cada nit.

La felicitat... de sortir, i respirar l'aire humit del matí.

La felicitat... de veure, de sentir, d'olorar, de degustar cada instant.

La felicitat... de somiar, de voler de témer, i afrontar-ho tot, de cara al vent.

La felicitat... de veure un amic com riu.

La felicitat... de ser feliç per un instant.

Bienvenue dans ma réalité

Temps aturat

Je Veux d'l'amour, d'la joie, de la bonne humeur, ce n'est pas votre argent qui f'ra mon bonheur, moi j'veux crever la main sur le coeur papalapapapala Allons ensemble découvrir ma liberté, oubliez donc tous vos clichés, bienvenue dans ma réalité !

Llum

Les ultimes plujes, el sol, la calor, la llum, fan que s'obri davant meu un estiu de sol i sorra, mons de tinta i paper, que esquiven amb èxit la realitat, i qui sap, potser son sorpreses moltes d'elles.
Llegiré, nedaré, volaré, i escriuré, potser.

I gaudiré de viure en majúscules.

Per sempre, sempre serà veritat, per sempre voldré tornar-hi a ser a vegades sempre, mai a vegades.

L'arbre

I avui he tornat anar a la font. Allà on quan era petita anava a berenar, i m'estava hores i hores sota la sombra d'aquell roure centenari.
Ja no hi és.
Totes les branques caigudes al terra, ple de fang, i aquelles canyes que hi havien, ja no hi són.
Tampoc hi han ocells, abans, podies tancar els ulls, i oblidar-te de tot, ara, això encara et fa sentir més culpable; culpable de no poder-hi fer res, de quedar-te quiet davant de tot, sense que la teva opinió sigui acceptada. I et diran milers d'excuses, que cap ni una serà vàlida. Si es cuida, es rega, s'alimenta de totes les persones i els moments que hi han pasat, res absolutament, ens podrà aturar.

Fins Aviat, arbre...

Blanc

I neva.
I continua nevat.

Neva encara més.

I jo, davant la finestra, contemplant com tot el país transforma els seus paisatges en una capa infinita, blanca.

I tot comença aqui...

Diuen, que començar és continuar un final, és ben cert, tard o d'hora, arribarà.

Dons que arribi, no li tinc pas cap por, ben al contrari, és un fet igualatori, és més, just.

Endavant, doncs!!