diumenge, 15 d’abril del 2012

Lluís Llach, vida.

Potser em deixin les paraules
o potser em deixeu vosaltres
o només els anys em posin
a mercè d'alguna onada,
a mercè d'alguna onada.
Mentre tot això m'arriba,
que a la força ha d'arribar-me,
potser tingui temps encara
de robar-li a la vida
i així omplir el meu bagatge.
Mentre tot això m'arriba... vida, vida!
Encara veig a vegades,
de vegades veig encara
els meus ulls d'infant que busquen,
més enllà del glaç del vidre,
un color a la tramuntana.
M'han dit les veus assenyades
que és inútil el cansar-me;
però a mi un somni mai no em cansa,
i malgrat la meva barba
sóc infant en la mirada.
De vegades veig encara... vida, vida!

Si em faig vell en les paraules,
si em faig vell en les paraules
per favor tanqueu la porta
i fugiu de l'enyorança
d'una veu que ja s'apaga.
Que a mi no m'ha de fer pena,
que a mi no em farà cap pena
i aniré de branca en branca
per sentir allò que canten
nous ocells del meu paisatge.
Que a mi no m'ha de fer pena... és vida, vida!

Si la mort ve a buscar-me,
si la mort ve a buscar-me
té permís per entrar a casa,
però que sàpiga des d'ara
que mai no podré estimar-la.
I si amb ella he d'anar-me'n,
i si amb ella he d'anar-me'n
tot allò que de mi quedi,
siguin cucs o sigui cendra
o un acord del meu viatge,
vull que tinguin aquest signe... vida, vida!

Potser em deixin les paraules
o potser em deixeu vosaltres
o només els anys em portin
a mercè d'alguna onada,
a mercè d'alguna onada.
Mentre tot això m'arriba... vida, vida!
Mentre tot això m'arriba... vida, vida!
Mentre tot això m'arriba... vida, vida!
Eliminar fotos. Vessar la colònia. Borrar cançons. Desaprendre a estimar. Trencar piruletes. Tancar caixes i calaixos. Fer-te desaparèixer.

dilluns, 19 de març del 2012


Els ignorants creuen que tot ho saben, que tot és possible perquè ells ho diuen però sabem que la vida hauria de venir amb un manual d’instruccions. A vegades, tinc impulsos que l’altra gent considera estranys. Vull cridar. Cridar, si, cridar. I ben fort, perquè en aquesta societat on sempre et fan callar comença a resultar una cosa difícil. I, enmig d’un carrer fosc i humit cridaria:
 “Vida! Qui ets? On ets? Què fas? On vas? Estàs jugant amb mi? No m'agraden aquests jocs de nens petits, ni vull ser la teva fitxa. Amb quins daus jugues? Vaig avançant de sis en sis, em salto caselles, torns, parades, retrocessos i arribo massa ràpid al final. No guanyo, arribo.
Arribar al final no sempre és guanyar. En el meu cas és perdre. Perdre-ho tot, acabar. I ja està. Simple i senzillament un final, en que deixes enrere els altres companys de joc... Cor, pensa, la pròxima vegada

L'aire és ple d'amor

I no sé si tot és un somni, i no sé si tot és un miratge, si el que veig és veritat o és de plastilina, que es fa i desfà a força de cops, a vegades més suaus, a vegades més bruscos; semblen ser carícies, però acaben resultant grans patacades. No vull escriure una història d’amor. Una altra història d’amor... N’hi ha tantes i tan poques alhora... perquè, on es troba realment l’amor?
L’amor de veritat vull dir, aquell que tan poques persones han tingut la sort de conèixer, el que t’agafa de la mà suaument i no et deixa anar, el que et fa veure-hi dins la boira, el que t’emportaries a una illa deserta, el que et fa anar amunt i avall, de dreta a esquerra i amb forma d’espiral color verd, de color blau de color vermell...

diumenge, 15 de gener del 2012

Manel

http://vimeo.com/22107897
- De tota manera, em pregunto si mai ens posaran en alguna cançó o en alguna història. Ara ja hi som en una, evidentment, però vull dir: si ens hi posaran per paraules, m'entén?, que contin a la vora del foc o si les llegiran en algun llibrot gruixut amb lletres vermelles i negres, quan faci molts anys que tot hagi passat.