Els ignorants creuen que tot ho saben, que tot és possible perquè ells ho diuen però sabem que la vida hauria de venir amb un manual d’instruccions. A vegades, tinc impulsos que l’altra gent considera estranys. Vull cridar. Cridar, si, cridar. I ben fort, perquè en aquesta societat on sempre et fan callar comença a resultar una cosa difícil. I, enmig d’un carrer fosc i humit cridaria:

 “Vida! Qui ets? On ets? Què fas? On vas? Estàs jugant amb mi? No m'agraden aquests jocs de nens petits, ni vull ser la teva fitxa. Amb quins daus jugues? Vaig avançant de sis en sis, em salto caselles, torns, parades, retrocessos i arribo massa ràpid al final. No guanyo, arribo.
Arribar al final no sempre és guanyar. En el meu cas és perdre. Perdre-ho tot, acabar. I ja està. Simple i senzillament un final, en que deixes enrere els altres companys de joc... Cor, pensa, la pròxima vegada”

L'aire és ple d'amor

I no sé si tot és un somni, i no sé si tot és un miratge, si el que veig és veritat o és de plastilina, que es fa i desfà a força de cops, a vegades més suaus, a vegades més bruscos; semblen ser carícies, però acaben resultant grans patacades. No vull escriure una història d’amor. Una altra història d’amor... N’hi ha tantes i tan poques alhora... perquè, on es troba realment l’amor?

L’amor de veritat vull dir, aquell que tan poques persones han tingut la sort de conèixer, el que t’agafa de la mà suaument i no et deixa anar, el que et fa veure-hi dins la boira, el que t’emportaries a una illa deserta, el que et fa anar amunt i avall, de dreta a esquerra i amb forma d’espiral color verd, de color blau de color vermell...