Potser ens hauríem de preocupar si pensem que totes les coses que havíem d'haver resolt no les hem resolt encara. Poc a poc se'ns ha anat acumulant la feina. I tot està per fer.
I les promeses, sobretot les que mai ens vam dir, de tan secretes, de tan callades; encara s'han de complir (si és que s'han de complir algun dia).
Què mai hem plantat cara als nostres somnis, però tampoc als problemes que arrosseguem de fa temps: Què volem ser? Què volem dir? Qui volem ser?, i si ho tenim clar: com ho hauríem de fer? Amb qui podríem comptar? Comptes amb mi? Compto amb tu?
Sí, potser ens hauríem de preocupar. De fet, jo em preocupo. I de vegades tinc por. Però de sobte, com qui no vol la cosa, d'un dia per l'altre me n'oblido.
I a la llarga, què vols que et digui? Al final de tot, no sé com ni gràcies a què, ni per quin estrany mecanisme; tota aquesta angoixa, tota aquesta por que sento em tranquil·litza. No sé com, però em tranquil·litza.
Estic tranquil·la. Tranquil·la.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada